Eugènia Broggi: “Tothom escriu, però no tothom és escriptor”

eugeniavictor2Quan l’Eugènia Broggi li va perdre el respecte a la seva feina com a editora al Grup62, va tenir ben clara quina seria la seva escapatòria: abandonar. Sí, va deixar una feina de deu anys en un gran grup editorial, però no va deixar l’ofici. A partir de llavors va començar a treballar en allò que sempre havia volgut: la seva pròpia editorial. Ara, amb L’Altra Editorial, l’Eugènia ha tornat a recuperar la il·lusió i l’entusiasme de la professió. Treballa amb la premisa d’editar només els llibres que li agraden. Tant és si seran o no seran comercials. Un cop al mercat, parla d’ells i els defensa a capa i espasa, perquè confia en el seu criteri. Ja no ha de fer teatre per vendre allò que ni ella mateixa llegiria. Ara té el control i les ganes. Ens trobem a pocs metres del gran mussol de Verdaguer, al passeig de Sant Joan, al seu barri. El mussol, per cert, és també el logotip de la seva editorial. Tot queda al barri. I ben servits, amb una birra freda a a les mans…

Víctor F. Clares | @victorclares


On som Eugènia?

T’he portat al Bar Oller. És un bar que hi ha al meu barri, que ens agrada molt. Venim sovint aquí a fer el vermut. És un bar de tota la vida, i s’hi està molt bé. La gent del bar es coneix…

Un bar amb essència, con solera que es diu en castellà… crec que així és com a tu t’agraden les coses

De fet, una de les coses de Barcelona que no m’agrada gaire és la tendència que té la ciutat a oblidar tot el seu passat. I aquest és un bar de tota la vida, no l’han reformat, i no li han posat res estrany…

I els llocs i les coses amb essència van a la baixa?

Van a la baixa, però crec que també depén del barri de Barcelona on vagis. El centre està molt globalitzat, i als barris hi ha moltes coses de tota la vida. A més, la gent gran no crec que els hi vingui de gust anar a un bar on no troben cap referent afí…

“Si a tu t’agrada llegir, trobaràs el temps per llegir”

 

I tu ja tens temps d’anar de bars i de sortir o te l’has de buscar?

Tinc menys temps del que tenia fa un temps, valgui la redundància. L’he de buscar una mica, però quan et tira un bar, et tira. És com la gent que diu: “És que jo no tinc temps de llegir”. Si a tu t’agrada llegir, trobaràs el temps per llegir. Llegiràs on sigui, al lavabo, al metro, pel carrer, els deu minuts que els teus fills estan dormint… I és el mateix que sortir, és simplement qüestió d’organitzar-te. Si t’agrada fer canyes les faràs igual, tinguis tres fills, no en tinguis, o tenint-ne cinquanta.

Això de llegir és cert, a molta gent li acostuma a fer mandra posar-s’hi…

L’altre dia em vaig trobar una promoció d’una editorial catalana molt antiga dels anys quaranta. Ho vaig veure a casa dels meus pares. I deia… “¿No tienes tiempo para leer? Tranquilo, nosotros te ofrecemos…”, i tota la publicitat de llibres que t’oferien. És a dir, en aquella època el discurs era el mateix: el fet de no tenir temps per llegir. Jo tinc amics que ho diuen, que no tenen temps, amb les xarxes socials, els mòbils… Si a tu t’agrada llegir, tens temps per llegir sempre. Un ionqui anirà a buscar la seva droga on sigui. Doncs passa una mica el mateix amb la resta. Si tu vols llegir, llegiràs, sempre. I ningú ni res t’ho impedirà.

Imagina una persona adulta que diu que no li agrada llegir: Creus que es pot aconseguir que li agradi, o és una causa perduda? 

És una pregunta interessant. Per exemple, quan va sortir Primavera, estiu, etcètera, de la Marta Rojals fa un temps, recordo que el vaig recomanar a amigues meves que no llegeixen gaire. Van llegir-lo i de seguida van dir: “Vull més”. Òbviament volien el mateix del mateix estil, i això no és fàcil de trobar. Però crec que si que és fàcil enganxar a algú a llegir, però has de trobar la manera que s’apassioni per allò, i que ho deixi de veure com un hàbit avorrit, o com quelcom inútil. S’ha de trencar amb aquella imatge del lector tancat a casa seva. S’ha d’aconseguir que vegi que la lectura és igual de divertida o més que qualsevol activitat d’oci.

eugeniavictor1

Per què vas marxar de Grup 62?

Vaig marxar perquè ens va comprar el Grup Planeta, i no em sentia còmode amb la meva feina. Tenia la sensació que la meva feina havia de ser apassionant, i vaig veure que per mi ho va deixar de ser. I vaig decidir plegar… tot i que va passar molt de temps fins que vaig prendre la decisió. A més, a Grup62 vaig aprendre tot el que sé. Hi tinc amics allà que són amics de l’ànima. No va ser una decisió fàcil. Però no estava còmoda, ni estava il·lusionada ni apassionada com feia deu anys. Així que vaig veure que alguna cosa havia de fer: o ho deixava, o canviava el xip i em convertia en una autòmata, en una treballadora que va fent.

Quan fas la vista enrere i penses en la teva feina de llavors, quina imatge et ve al cap? Crec que fins i tot no podies dormir…

Vaig aterrar i vaig començar per la teulada. En arribar ja em van dir que fes d’editora, sense passar per tots els passos previs. Em va costar molt. Sentia una responsabilitat molt gran. Sentia com si de cop el món de les lletres catalanes depengués de mi. De fet, em va costar anys de no dormir, d’inseguretats… De tot. Patia molt pel que passaria si feia un llibre o un altre, per si hi havia una errata… que sempre n’hi ha als llibres, què has de fer! I no ho defenso, però la realitat és aquesta. Jo no dormia per una errata a la pàgina quatre. Veia que havia de superar tot allò… I això no vol dir que no hagués de treballar perquè no hi hagués cap errata, però tampoc em podia permetre perdre el son per això.

Tinc entès que la teva feina, que aparentment era de lletres, es va convertir en una feina de números. Era més important que un llibre es vengués, que no tant el llibre en si mateix, no?

I ara encara és pitjor! Ara les conseqüències monetàries són més importants, perquè és el meu propi sou. El problema no és el fet monetari, o la viabilitat econòmica del llibre, sinó amb què creus tu que aconseguiràs aquella viabilitat. A Empúries, pel que fos, per l’empresa o perquè jo era així… el dogma una mica era que per vendre s’havia de fer quelcom comercial. I per tant, havies d’intentar endevinar què volia el gran públic, editar-ho i fer que allò vengués. I la meva filosofia és a la inversa: fes el que a tu t’agrada, amb criteri, comunica el teu entusiasme, i a partir d’aquí aconseguiràs vendre el que realment val la pena.

L’èxit hauria de ser una conseqüència o una circumstància, i no una premisa, per tant?

Clar. Tot hauria de ser a posteriori, no a priori. El problema dels a priori és que mai ho saps. Ningú és endeví. Dan Brown, El código Da Vinci… ningú sabia que això es vendria. I en canvi, es va vendre molt. Si tu fas això a priori, la pots encertar o la pots cagar. En canvi, si tu agafes el Pep Puig, que hem publicat ara a l’Altra, L’amor de la meva vida de moment; que a mi em sembla un autor espectacular i un molt bon llibre de contes… Ho podria defensar contra viento i marea.

M’imagino que també hi ha llibres que a priori pots sospitar que seran difícils de vendre, però no però no per això s’han de deixar d’editar, oi?

Exacte. Hi ha llibres increïbles, d’una qualitat literària brutal, i que no tenen una projecció comercial enorme. Però són tan bons que no pots no fer-los. És impossible no fer-los. I només per aquesta premisa ja em val la pena l’aventura de l’Altra Editorial. Potser tancaré d’aquí a dos anys i aquests llibres no hauran servit de res, però la idea primera és aquesta. És a dir: he de vendre llibres per viure? Sí. Els vull vendre? Sí. Però és que hi ha una part d’aquesta feina que no té a veure amb els diners, té a veure amb l’ego. Els pintors, els músics, els escriptors… tothom vol triomfar una mica. Si tu portes vint anys escrivint i les teves novel·les les han llegit 200 persones… al final t’agafa un xic de frustració. Doncs amb els editors també passa això. Els editors també volem vendre llibres perquè volem que el que hem triat arribi a molta gent. Tu vols aconseguir que allò arribi al màxim de gent possible.

Com és el moment en què decideixes tancar aquesta etapa i anar per lliure amb L’Altra Editorial?

Vaig estar un parell d’anys pensant-hi i veient què feien les altres editorials independents que hi havia, totes prèvies a la meva. Veia que molta gent era capaç de fer-ho. I recordo que quan vaig començar a Empúries, fa molt de temps, deia: jo a la fira de Frankfurt 2008 hi aniré jo sola, amb la meva editorial. I al final no vaig anar a Frankfurt jo sola fins a Frankfurt 2014. Vaig trigar més, però ho vaig fer. Tenia les idees molt clares. Vaig pactar un bon acomiadament…

I suposo que sabies què volies fer, però sobretot què no volies fer. Què es el que tenies clar que no volies fer amb l’Altra Editorial? 

No volia fer coses només per vendre, és a dir coses a priori només comercials. No volia acomodar-me a les voluntats d’altra gent. Volia estar jo sola. No volia socis, ni jefes, ni res. Volia fer les coses a la meva manera. I no volia mentir a ningú. És a dir, no volia fer les coses perquè sí. Això ho vaig explicar quan vaig deixar Grup62, era una cosa que em cremava molt, que era això de vendre gat per llebre. Allò de vendre un llibre dient: llegeix-te’l, que està molt bé, sabent tu que no ho està. És a dir, allò de convèncer gent de que una cosa que està molt bé, quan no ho creia realment. No vull enganyar, ni fer per fer.

Volies tornar a treballar de la manera més apassionada possible, no?

Volia recuperar la il·lusió, que és una cosa molt yankee, molt d’autoajuda, però és certa. Recuperar les ganes de fer les coses, i de fer-les bé. Quan a tu t’és igual una mica el llibre acabes permetent coses que no són permissibles. Ara les coses les faig a consciència. I em podré equivocar. Potser el llibre que trïi no agradi a la majoria de gent, però em ve de gust fer el que faig, i tal i com ho faig.

“Publico el que m’agrada, i prou”

 

Com tries els llibres de l’editorial?

Els llegeixo, i si m’agraden, m’agraden: i si no, no. Publico el que magrada, i prou.

Tan fàcil, i sembla tan difícil…

Jo quan vaig començar al món editorial sempre li deia al Jorge Herralde, d’Anagrama: tú lo tienes muy fácil, porque publicas lo que te gusta. I clar, el difícil és publicar coses que no t’agraden, o coses que no coneixes. I al final vaig veure que aquest era el camí: publicar el que m’agrada, i punt.

I això que diuen que el sector editorial és molt tancat, és cert? Per exemple, sempre es diu que si no coneixes algú al món editorial, ni tan sols llegiran l’obra que presentis…

No n’estic tan segura. A nosaltres ens arriben bastants manuscrits a la setmana. T’he de dir que no n’hi ha cap que hagi destacat. Si arriba un manuscrit a través d’un tercer me’l miro no amb més carinyo, però sí llegeixo més pàgines. Però tampoc serveix de gaire, perquè si no xuta, no xuta. El problema d’aquest país, i del món, és que escriure és molt fàcil. I si tens un ordinador, encara més. Hi ha escoles d’escriptura, i tothom escriu perquè tothom té una història per explicar. Però no tothom és escriptor. Hi ha una mena d’antieditorialitis, i no, un editor vol fer un llibre i vendre’l.

I per què tothom vol ser escriptor?

De fet jo també voldria ser escriptora, ho comparteixo. Quan tens un problema o un moment així difícil… Penses: si pogués escriure, expressar-ho, ho vomitaria… No ho sé. Crec que tothom pensa que pot ser escriptor. Jo voldria ser també cantant com la Amy Winehouse, i no puc perquè tinc aquesta veu de fumadora…

Vas ser guitarrista…

Sí, però no tenia ni idea. A més que tinc un vozarrón de travesti, que la cosa no xuta… però m’agradaria molt ser músic, i no ho sóc.

eugeniavictor3

Què tal l’època amb Los Fresones Rebeldes?

Aquest va ser el secret millor guardat de la història en el món editorial. Però ara ja puc parlar. Ens ho vam passar molt bé… molt guai.

No erets una forquilla en un plat de sopa en aquella gran editorial? Una tia que ve d’un grup de música independent, interessada en la literatura més valenta, arriscada…

No m’ho havien dit mai, això. No ho sé. Jo allà m’ho vaig passar molt bé, i vaig aprendre moltes coses. Però sí és cert que jo tenia uns interessos potser una mica diferents. Allà hi havia molta varietat de gent amb gustos molt particulars. No sé, no està renyida una cosa amb l’altra. Això ho discutim molt a casa meva. En català hi ha coses que pots fer i coses que no pots fer. I no és que no les puguis fer perquè no, sinó perquè potser el terreny no està preparat. No perquè els catalans no estiguin preparats per llegir algunes coses, sinó perquè com tenim el castellà molt present i ja hi ha una literatura determinada en castellà, sembla que no calgui publicar-la en català. I a 62 hi havia una editora molt guai que es deia Esther Pujol que després va ser jefa meva, i em deia que jo era una editora normal en un país anormal. Em deien que jo era una editora que podia haver sigut anglesa, en un país que no està preparat per publicar determinades coses. I no ho dic amb arrogància, al contrari, ho dic amb perplexitat.

És curiós que la gent amb ideals, amb principis, compromesa amb el que creu, i tal, és la gent estranya…

Perquè vivim en un país molt petit. És complicat. Tot el que hi ha a Catalunya existeix a Anglaterra, i encara més a Estats Units. Allò visible, a Catalunya, generalment és el menys reeixit, o el menys literari. Però passa el mateix a França, o passa el mateix a Estats Units i Anglaterra. Però clar, a França tenen un best seller que es diu Houellebecq, Emmanuele Carrère… I nosaltres aquí anem batallant com podem. Tenim autors de primeríssima línia, i autors que no ho són tant. És que som molt pocs.

Quins autors no tornaries a llegir?

Catalans no t’ho diré. Et diré estrangers. Dan Brown, no el tornaria a llegir mai més. La Rowling, tot i que sóc molt fan del Harry Potter, no la llegiria més; fins i tot et diré el Murakami, que va se run autor que em va canviar la vida quan tenia vint-i-pocs anys i vivia a Londres, no el llegiria mai més. I autors que sí llegiria més… John Irving, tot el que faci. Donald Ray Pollock, tot el que faci; Vicenç Pagès, Jordi Puntí… de catalans molts que tornaria a llegir i que llegiria tot el que facin. Tots tenim prejudicis adquirits o experiencials. Però tampoc em tanco molt en banda.

I no creus que hi ha autors que tenen la seva fòrmula de la Coca Cola i que sempre fan el mateix?

Totalment. Però a aquests també se’ls hi acaba. La fòrmula de la Coca Cola dura un llibre o dos. El tercer ja no xuta tant. I has de pensar que aquests autors s’acostumen a un nivell que després, una petita decadència, si ja no venen tant… s’ho prenen com un fracàs. No pots estar sempre allà a dalt, no hi ha qui ho aguanti.

Tornarem al Bar Oller a fer una altra cerveseta, no?

Jo segur. Tu torna quan vulguis i ens la prenem junts un altre cop.


A Twitter: @victorclares

Advertisements

One thought on “Eugènia Broggi: “Tothom escriu, però no tothom és escriptor”

  1. Pingback: Scripta manent (III) Recopilación semanal de fuentes y artículos interesantes – El blog de Bernat Ruiz

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s